(74) la tribu, l’eufòria dels dijous, Amadeus (2), la bonica (2)

La tribu
Ho diu la Milena i és així: la intel·ligència no és per a sempre. La vanitat i la seva germaneta, la pocavergonya, aguaiten tothora. Cal molta sort, perquè no l’assaltin.
I el que és pitjor: així com, d’habitud, l’intel·ligent s’adona que n’és –ah, la predisposició!– les sotjadores fan per manera que gairebé mai no s’adoni de la pèrdua.
La vanitat: és, segurament, pitjor que la idiotesa. I, per desgràcia, avui no s’estila de pagar l’esclau del cave ne cadas.
L’eufòria dels dijous
Promeses: ja la vam tenir amb la bestiesa de la duatló –en què, per cert, del pòquer en caigueren dos, un pel tobogan (literalment), l’altre sense justificació. Sant tornem-hi i perjurem-ho: els manaments del no del dijous són: 1. no t’inscriguis enlloc. 2. no mengis pasta. 3. no baixis al bar de Terrassa (continuarà).
El tobogan: el rei s’hi enfilà per la banda de baixar-ne i l’embranzida el va fer picar de cap a la part superior de l’atracció. Una pregunta continua intrigant el cérvol: la trompada, ¿fou a la barra primer i a la fusta després? ¿dos cops a la fusta, potser? ¿o dos cops a la barra? ¿o primer fusta i després barra? La primera recreació dels fets, un dijous a la nit –en què un colom s’acarnissà amb el rei caigut– no va permetre conclusions definitives i se seguirà investigant. Amb tot, la xamba va ser que les pupil·les no seguiren el monarca.
Anècdotes –per descomptat, totes falses: passen els anys i l’Invisible, de tant en tant, a banda d’insistir en les històries de sempre –orlades segons l’ocasió–mira de colar-nos-en una de nova. Siguin revisitades, siguin d’estrena, són totes delicioses.
Nit electoral: ¿quants diners val tenir-hi de comentarista l’Invisible, que sap de tot –és a dir…– i que pontifica al costat del cérvol i hi competeix aviam qui la diu més grossa? ¿Quants?
Amadeus
Afegitó: A la barra et pregunta: “–¿Com se diu la beguda dels pirates?”. I sí, és el company de duatló –el que no va caure del pòquer.
La bonica
Afegitó: Sobreentendre, aquesta és l’altra qüestió.



Comentaris tancats a (74) la tribu, l’eufòria dels dijous, Amadeus (2), la bonica (2)

(73) la bonica, Amadeus, Teoria General del Hockey, Manifest

La bonica
Savis per conèixer: d’entrada, només fes confiança –i la justa– als pencaires –i si pot ser, als pencaires sobris.
Bojos coneguts: oh estrany plaer –o pler– el de queixar-se que les coses no funcionen, quan ja saps, de sempre, que no ho han fet mai! La pregunta, bonica, queda així: lo que més te n’agrada és el teatret o bé fatxendejar l’osca de la pàgina viscuda?
També en les coses que no funcionen hi ha diferències: això ho convindrem.
I si tot funcionés, eh, bonica, què hi hauríem vingut a fer, aquí? digué un hom, un dijous, tard –no sé què ens en diria, ara, en Calamaro, que cantà alguna nota d’això de tornar tard.
La cosa és que –és quan creixo que hi veig clar– si el que vols és reconeixement: només obrim a les nits, oi Calamaro? Perquè: ets la que balles tota sola fins a l’alba, eh, bonica?
Calamaro: hòstia, el Calamaro.
L’hora de la veritat: ha quedat ajornada sine die –i prou, Calamaro.
Créixer: et sembla que hi veus més clar i lo que passa és que, de mica en mica, a la sorda, t’estàs quedant cec.
Amadeus
Si es veu amb cor de seguir explicant-ho després de despatxar dues ampolles de vi és que tenia moltes ganes de fer-ho: i has demanat musclos…
I després, si goses, li dius que tu no t’ho mires igual: per l’amor de déu, el pa…
I passi el que passi: no baixis al bar de Terrassa. Acomiada’t a la francesa, sense adéu. Fon-te.
(Divendres 1): encara que ara et sembli impossible, aquesta nit arribaràs viu al llit.
(Divendres i 2): torna a prometre, ben d’hora, que no tornaràs a baixar al bar de Terrassa. Jura-ho. Ara. Aquí.
Teoria general del hockey
I el cérvol digué: “–De fet, el hockey ha passat de ser un joc a esdevenir un joc de rol”.
I el cérvol digué (2): “–Així, som a tocar del dia en què el partit ja no s’hagi de jugar.”
I el cérvol digué (i 3): “–Definitivament, els partits fan nosa.”
Manifest
Manifest oficiós: El Club expressa que, en l’agombol del vespre, potser aviat s’esfullaran les roses. I que, mal ens pesi, els rosers no floreixen si hom els mira de prop.



Comentaris tancats a (73) la bonica, Amadeus, Teoria General del Hockey, Manifest

(72) el timó gros no és timó, sinó ruleta

En aquell temps alguns deien que tenien idees noves. I, alerta, que més enllà de tenir-ne les volien fer servir per capgirar –ells deien donar la volta, oh endevins! Idees noves per a la volta, insistien. Mentrestant, els de sempre s’entretenien amb la seva barreja, infal·lible, d’escepticisme i de precs perquè “nostre senyor ens agafi confessats”.
El cérvol digué: “–Sovint val més no tenir-ne ni idea que tenir-ne moltes. Perquè, si no en té cap, fins al més reconcentrat se li acudeix de preguntar. I, d’altra banda, ¿qui t’ha manat de capgirar res, capsot?”

En aquell temps el temps d’alguns era el futur. Projectar, idear… Faré, diré, establiré… Els pencaires, és clar, alimentant-se de la mateixa barreja que la dels de sempre –pare, fill i esperit sant– pencaven i apuntaven –la llibreta, sempre a punt la llibreta.
I el cérvol digué: “Què diferencia el que fa volar coloms del que toca de peus a terra? Ai d’aquells que viuen en el futur, tenen un os a l’esquena. Mireu: el paper ho aguanta tot, lo fomut són el llapis del pencaire i que el futur, sempre, acaba arribant. I, a l’hora dels comptes, tants caps tants barrets”.

En aquell temps molts s’hi veien amb cor, de comentar. Els lúcids pocs, és clar, sabien que els comentaris són, només, el zum-zum del remer. I, estranyament, el remer, comentant, se sentia satisfet.
El cérvol digué: “–Lo rellevant sembla que sigui menar el timó. Els lúcids creuen que mentre els comentaristes remin, que comentin, si ho volen. Tanmateix, atenció: el timó gros, el de debò, no és timó, sinó ruleta.”

En aquell temps s’estilava comissionar-se. La trobada, la suma, l’entregent eren de bon to. L’esquema era el següent: un hom detectava una qualsevol collonada; la feia avinent a d’altres; fixaven data per a la comissió; la comissió tenia lloc; el lúcid en rebia el què; i tal dia farà un any.
I el cérvol digué: “–A mesura que sumes anys, l’alternativa a esdevenir un cretí és estar sol –que no és sinó una manera, potser més lenta, de cretinitzar-se.”



Comentaris tancats a (72) el timó gros no és timó, sinó ruleta

(71) abdominals

I resulta que tota la vida els has fet malament.
Això et passa, encantat, per entrar al gimnàs. Perquè, qui et manava d’entrar al gimnàs? El caramel, sempre el caramel: havies aconseguit domar la inconstància, però t’ha desbocat la fatxenderia.
Els reis t’havien dut, del Decathlon –un dia en parlarem, del Decathlon–, una màrfega per fer-hi exercicis. “–Aquest any, sí”, vas pensar. I la cosa, fins a aquest dijous, ha rutllat: cinc dies a la setmana has estirat la màrfega al menjador, t’hi has posat al damunt, i som-hi. Els primers dies dues sèries de deu. I ja a l’abril, seixanta de seguits i amb aquella alegria, Françoise.
És inevitable, però, el dia de la fatuïtat. Molts dijous te n’havia salvat la parella via whatsapp –“Avui la llarga o Bequen?”–, però just aquest dijous la parella no hi és –ahir vas rebre la mala notícia, “–Pere, demà no podré”– i ahir mateix vas anar a córrer, sol. Error. I avui, dijous, et dirigeixes al Club amb la pardalada al cap: unes piscines. Però encara al cotxe t’imagines l’aigua molt freda i, a més, prens consciència que t’has deixat el banyador. I doncs? El gimnàs.
Quant de temps fa que no hi poses els peus, al gimnàs? Entres al vestidor, et disfresses de senyor Decathlon –un dia en parlarem, del Decathlon– i cap a dalt.
Obres la porta i engegues amb “–He vingut a fer uns abdominals”. L’entrenador personal t’interromp amb “–Primer escalfaràs, és clar”. “–És clar”, dius. I cap a la cinta: deu minuts mal comptats d’aire tölt estrafet. Escalfat, hi tornes: “-Hi teniu màrfegues, aquí?”. En prens una, cerques lloc a tocar de l’espatllera per agafar-t’hi els peus i els comences.
L’entrenador personal t’observa i sentencia: “–Els fas com a infantils, oi? No es treballen així. Et destrosses l’esquena. Oi que et fa mal, l’esquena? Mira…”. Has fet els abdominals malament tota la vida.
Cinc minuts més tard, mentre mentalment repasses el conte La màrfega i jo des del gener, l’entrenador t’estira, i t’ensenya el moro i el gat.
El burro el saps de sempre.

Comentaris tancats a (71) abdominals

(70) Françoise

El pecat, el fracàs, totes aquestes coses, Françoise.
Feia vent. L’entrenament del dissabte al camp 2, abans al 3, va començar amb la rutina –lluny, ben lluny (“en les butxaques d’uns pantalons vells que ma mare guardava, ma mare ho guardava tot…”) de clínics i collonades: un parell de voltes al mig camp i els exercicis a la ratlla de fons.
Això de les voltes al mig camp és útil perquè de seguida veus qui corre i qui no; permet la incorporació dels reressagats amb naturalitat; i fa possible de situar-te fora de l’abast dels pares, capaços de preguntes com ara “–progressa, la meva filla?”.
Lo dels exercicis a la ratlla és un atavisme.
Fetes les voltes i els exercicis, s’ordenaren les fileres. Primer per a la curses –endavant; endarrere; l’engegar i parar– i després per al primer contacte amb l’stick –pilota enganxada, mà dreta al mig, l’esquerra a dalt…
I, després, els grups. Tres monitors, doncs tres grups. “–Quants nanos hi ha? Trenta-set? Dotze per cada un i…”. Dotze és molt? Abans era el paper, ara és el whatsapp, que ho aguanta tot –“yo sí; yo ok; en principio sí” i similars. Ja en parlarem.
El monitor gat vell –el pecat, el fracàs, totes aquestes coses, Françoise– agafà la seva dotzena: cap a la ratlla de fons i vinga, dret i revés. Ara curt, ara llarg, ara només amb la mà esquerra, ara el vuit… ara tocs, ara la pilota quieta al damunt de l’stick… i cap a beure aigua.
En el parèntesi de la font, el monitor gat vell s’agradà: “–i si dibuixo quadrats amb quatre cons, dos nanos a cada quadrat, en vèrtexs no consecutius, i que s’encalcin?”.
Tres minuts més tard, el camp exhibia set quadrats gairebé iguals, amb la gràcia afegida que cada quadrat lluïa els cons del mateix color, un color per a cada quadrat.
Els plançons tornaren de la font, el vent es vigoritzà. Els cons volaren.
I mentre la canalla envoltava el monitor gat vell i li preguntava “–I ara què fem?”, ell, mirada fixa a l’estesa de cons, pensà en el pecat, en el fracàs, en totes aquestes coses, Françoise.

Comentaris tancats a (70) Françoise