(72) el timó gros no és timó, sinó ruleta

En aquell temps alguns deien que tenien idees noves. I, alerta, que més enllà de tenir-ne les volien fer servir per capgirar –ells deien donar la volta, oh endevins! Idees noves per a la volta, insistien. Mentrestant, els de sempre s’entretenien amb la seva barreja, infal·lible, d’escepticisme i de precs perquè “nostre senyor ens agafi confessats”.
El cérvol digué: “–Sovint val més no tenir-ne ni idea que tenir-ne moltes. Perquè, si no en té cap, fins al més reconcentrat se li acudeix de preguntar. I, d’altra banda, ¿qui t’ha manat de capgirar res, capsot?”

En aquell temps el temps d’alguns era el futur. Projectar, idear… Faré, diré, establiré… Els pencaires, és clar, alimentant-se de la mateixa barreja que la dels de sempre –pare, fill i esperit sant– pencaven i apuntaven –la llibreta, sempre a punt la llibreta.
I el cérvol digué: “Què diferencia el que fa volar coloms del que toca de peus a terra? Ai d’aquells que viuen en el futur, tenen un os a l’esquena. Mireu: el paper ho aguanta tot, lo fomut són el llapis del pencaire i que el futur, sempre, acaba arribant. I, a l’hora dels comptes, tants caps tants barrets”.

En aquell temps molts s’hi veien amb cor, de comentar. Els lúcids pocs, és clar, sabien que els comentaris són, només, el zum-zum del remer. I, estranyament, el remer, comentant, se sentia satisfet.
El cérvol digué: “–Lo rellevant sembla que sigui menar el timó. Els lúcids creuen que mentre els comentaristes remin, que comentin, si ho volen. Tanmateix, atenció: el timó gros, el de debò, no és timó, sinó ruleta.”

En aquell temps s’estilava comissionar-se. La trobada, la suma, l’entregent eren de bon to. L’esquema era el següent: un hom detectava una qualsevol collonada; la feia avinent a d’altres; fixaven data per a la comissió; la comissió tenia lloc; el lúcid en rebia el què; i tal dia farà un any.
I el cérvol digué: “–A mesura que sumes anys, l’alternativa a esdevenir un cretí és estar sol –que no és sinó una manera, potser més lenta, de cretinitzar-se.”

Comentaris tancats a (72) el timó gros no és timó, sinó ruleta

(71) abdominals

I resulta que tota la vida els has fet malament.
Això et passa, encantat, per entrar al gimnàs. Perquè, qui et manava d’entrar al gimnàs? El caramel, sempre el caramel: havies aconseguit domar la inconstància, però t’ha desbocat la fatxenderia.
Els reis t’havien dut, del Decathlon –un dia en parlarem, del Decathlon–, una màrfega per fer-hi exercicis. “–Aquest any, sí”, vas pensar. I la cosa, fins a aquest dijous, ha rutllat: cinc dies a la setmana has estirat la màrfega al menjador, t’hi has posat al damunt, i som-hi. Els primers dies dues sèries de deu. I ja a l’abril, seixanta de seguits i amb aquella alegria, Françoise.
És inevitable, però, el dia de la fatuïtat. Molts dijous te n’havia salvat la parella via whatsapp –“Avui la llarga o Bequen?”–, però just aquest dijous la parella no hi és –ahir vas rebre la mala notícia, “–Pere, demà no podré”– i ahir mateix vas anar a córrer, sol. Error. I avui, dijous, et dirigeixes al Club amb la pardalada al cap: unes piscines. Però encara al cotxe t’imagines l’aigua molt freda i, a més, prens consciència que t’has deixat el banyador. I doncs? El gimnàs.
Quant de temps fa que no hi poses els peus, al gimnàs? Entres al vestidor, et disfresses de senyor Decathlon –un dia en parlarem, del Decathlon– i cap a dalt.
Obres la porta i engegues amb “–He vingut a fer uns abdominals”. L’entrenador personal t’interromp amb “–Primer escalfaràs, és clar”. “–És clar”, dius. I cap a la cinta: deu minuts mal comptats d’aire tölt estrafet. Escalfat, hi tornes: “-Hi teniu màrfegues, aquí?”. En prens una, cerques lloc a tocar de l’espatllera per agafar-t’hi els peus i els comences.
L’entrenador personal t’observa i sentencia: “–Els fas com a infantils, oi? No es treballen així. Et destrosses l’esquena. Oi que et fa mal, l’esquena? Mira…”. Has fet els abdominals malament tota la vida.
Cinc minuts més tard, mentre mentalment repasses el conte La màrfega i jo des del gener, l’entrenador t’estira, i t’ensenya el moro i el gat.
El burro el saps de sempre.

Comentaris tancats a (71) abdominals

(70) Françoise

El pecat, el fracàs, totes aquestes coses, Françoise.
Feia vent. L’entrenament del dissabte al camp 2, abans al 3, va començar amb la rutina –lluny, ben lluny (“en les butxaques d’uns pantalons vells que ma mare guardava, ma mare ho guardava tot…”) de clínics i collonades: un parell de voltes al mig camp i els exercicis a la ratlla de fons.
Això de les voltes al mig camp és útil perquè de seguida veus qui corre i qui no; permet la incorporació dels reressagats amb naturalitat; i fa possible de situar-te fora de l’abast dels pares, capaços de preguntes com ara “–progressa, la meva filla?”.
Lo dels exercicis a la ratlla és un atavisme.
Fetes les voltes i els exercicis, s’ordenaren les fileres. Primer per a la curses –endavant; endarrere; l’engegar i parar– i després per al primer contacte amb l’stick –pilota enganxada, mà dreta al mig, l’esquerra a dalt…
I, després, els grups. Tres monitors, doncs tres grups. “–Quants nanos hi ha? Trenta-set? Dotze per cada un i…”. Dotze és molt? Abans era el paper, ara és el whatsapp, que ho aguanta tot –“yo sí; yo ok; en principio sí” i similars. Ja en parlarem.
El monitor gat vell –el pecat, el fracàs, totes aquestes coses, Françoise– agafà la seva dotzena: cap a la ratlla de fons i vinga, dret i revés. Ara curt, ara llarg, ara només amb la mà esquerra, ara el vuit… ara tocs, ara la pilota quieta al damunt de l’stick… i cap a beure aigua.
En el parèntesi de la font, el monitor gat vell s’agradà: “–i si dibuixo quadrats amb quatre cons, dos nanos a cada quadrat, en vèrtexs no consecutius, i que s’encalcin?”.
Tres minuts més tard, el camp exhibia set quadrats gairebé iguals, amb la gràcia afegida que cada quadrat lluïa els cons del mateix color, un color per a cada quadrat.
Els plançons tornaren de la font, el vent es vigoritzà. Els cons volaren.
I mentre la canalla envoltava el monitor gat vell i li preguntava “–I ara què fem?”, ell, mirada fixa a l’estesa de cons, pensà en el pecat, en el fracàs, en totes aquestes coses, Françoise.

Comentaris tancats a (70) Françoise

(69) arriba y abajo

I el monitor comenta a l’alumne nouvingut la llargada de l’stick del deixeble: “–Així dius que el papi te l’ha comprat per a la creixença?”.
Pàvlov (5): la cosa és que cada vegada que sento la paraula “valors” penso en la borsa –o la vida. És a dir, que quant costa.
Pavlov (6): la cosa és que cada vegada que sento l’expressió “valors olímpics” penso en la tomba del senyor Coubertain. I en altres tombes –moltes tombes. Més exactament, en cementiris enormes. Valors tanatorials.
Arran de l’Orde del Drac de Sant Llorenç (2):
1. Els apàtics: ens en falten. De fet, dels que en tenim per donar i per vendre són dels diligents –i de la pitjor espècie, és a dir, dels que activen apàtics històrics.
2. Els indiferents: encara millors que els apàtics. Individus fonamentals per a la bona marxa de qualsevol institució.
Créixer: si un entrenador diu: “–L’equip creix” o “–el lateral esquerre ha de créixer” cal fer-lo plegar ipso facto.
So: diuen que als congressos d’enginyers també falla. Així, ¿per què a l’Egara sí que haurien de funcionar, els micròfons?
La volta Llarga: versió ampliada de la volta Bequen, el recorregut de la qual es perllonga quan aquesta deixa el camí de la Font de la Tartana. Així, si a la Bequen trenques pel carrer Miquel de Cervantes, a la Llarga continues Font de la Tartana amunt fins al carrer del Llorer, on comença una baixada de fort pendent que et du a Isaac Peral, que prens en sentit esquerre –amunt! La costa de l’inventor del submarí llançador de torpedes l’acabaràs quan tombis a mà dreta pel carrer de l’Avellaner, que no deixaràs fins a Pi Pinyoner a l’esquerra –molt breument– per agafar, després, la Noguera –a la dreta– i desembocar al carrer del Boix –de nou a l’esquerra. Reprendràs Isaac Peral també a l’esquerre –torpede a babord!– fins a reincorporar-te al recorregut de la Bequen per Agustí Escuder. I fins al punt de sortida de l’Egara –si hi arribes també hauràs de cridar “toooop!”.
Cronometratge –volta Bequen: segons diuen, hom l’ha fet en menys de 24…

Comentaris tancats a (69) arriba y abajo

(68) la volta Bequen

Comença just al caminoi que neix al final de l’aparcament de dalt; tires caminoi amunt, fins a l’Argemí, que voreges deixant-lo a mà esquerra; quan arribes al carrer que dóna a l’Euncet, l’agafes a mà dreta i creues la carretera de Matadepera, per la passera que dóna a Verge de Montserrat –si penses que la vida és més important que la volta, cal mirar a dreta i esquerra per comprovar el trànsit de la carretera en creuar-la; a la urbanització, agafes carrer de Joan Miró amunt –en paral·lel a la carretera– i després Mateu Turu fins a la cruïlla amb Sant Ignasi, que prens en sentit nord fins a l’avinguda de les Arenes, que hauràs de travessar per enfilar-te avinguda del Vallès amunt. Després d’una recta llarga i de pendent sostingut –que llarga que es fa, aquesta recta–, fas cap al carrer Joan Camps fins al pont de la Riera –el segon pont, se’n diu–, que creues per agafar el carrer de Gaietà Vallès fins a la cantonada amb Sant Francesc. Baixes Sant Francesc –aprofita’l per recuperar forces– fins a trobar el camí de la Font de la Tartana –la pujada pica– que escurçaràs trencant a mà dreta per Miquel Cervantes. Després, continues pel carrer de la Marinada, Agustí Escuder, la Muntanyeta, Josep Pla i Narcís Monturiol, fins a desembocar en el Passeig d’Àngel Guimerà. Aquí, al passeig de Guimerà, és on caldrà demostrar la fortalesa mental, serrar les dents i patir. Deixes Guimerà i gires a l’esquerra per Josep Valls i després a la dreta per Sant Llorenç. Segueixes per la Bolera, Plaça de Sant Jordi, Avinguda de les Arenes i de nou Sant Ignasi, punt a partir del qual repetiràs, en sentit invers, l’itinerari ja recorregut, fins al punt de sortida –ara d’arribada–, on cridaràs “toooop!”.
Cinc quilòmetres vuit-cents metres, amb un desnivell positiu de vuitanta-tres.

Cronometratge: si la fas en menys de 30 minuts, excel·lent. Si la fas en menys de 25, felicitacions: en tens el rècord. Per a l’acceptació del temps, s’han d’aportar un mínim de dos testimonis –preferiblement, enemics.

Comentaris tancats a (68) la volta Bequen